LLUNA, LLUNETA
L’altre dia vaig anar a casa la meva avia com cada vespre. Estava tant avorrida que vaig decidir sortir a fora el jardí on hi ha un estany de peixets blaus.
Em vaig asseure al costat i vaig començar a contemplar el cel, aquell cel tan gran i ple d’estrelles, però malgrat la immensitat d’ell, no veia la Lluna, la meva estimada Lluna.
- On es deu haver amagat? – Vaig pensar - No la veig enlloc.
- Pst, pst... Ei sóc jo... - No sabia qui em cridava.
- Que hi ha algú? Qui em demana? - La veritat és que tenia una mica de por.
Al Jardí de l’àvia no hi havia ningú, només jo i el bonic estany de peixos blaus que em feien companyia cada tarda.
- Sóc jo - Deia fluixet una veu càlida i dolça.
- Qui ets tu, si es pot saber?
- Sóc jo, la Lluna!
- Lluna? - No m’ho podia creure - On t’has amagat? Al cel no t’hi veig pas!
-Sóc aquí, al teu costat. Dins l’estany de peixos blaus.
- Lluna? - No m’ho podia creure - On t’has amagat? Al cel no t’hi veig pas!
-Sóc aquí, al teu costat. Dins l’estany de peixos blaus.
Em vaig acostar a poc a poquet a l’estany i... efectivament, allà estava la Lluna, submergida en l’aigua clara i envoltada de peixos juganers que intentaven tocar-li la cara.
- Lluna, però.... què hi fas a dins de l’aigua – Li vaig dir, tota encuriosida.
- Doncs mira... ehem, és que... ehem... sóc molt presumida i... mirant-me, mirant-me he donat un mal pas i he caigut a l’aigua. A tu no t’ha passat mai?
- Però Lluna ara que faràs, com sortiràs d’aquí dins?
- La veritat és que tampoc s’hi està tan malament, els peixos em fan pessigolles al nas. Però és clar, suposo que no m’hi puc quedar tota la vida aquí dins, els estels em trobarien a faltar, tot i que no em fan cas.
Me la vaig mirar de dalt a baix i, decidida, li vaig dir:
- Escolta Lluna... Si jo et tragués d’aquí em portaries amb tu a dalt al cel? Vull veure de prop els estels, a més estic molt avorrida i la meva àvia ja dorm fa estona.
- Però com és que tu no ets al llit?
- No puc dormir. Lluna puc venir amb tu?
- Esta bé joveneta... però després a dormir eh? Sinó demà no et podràs llevar de la son que tindràs. Ara va, ajuda’m a sortir de l’estany.
- Com? No tens braços, ni mans, ni cames, com et puc ajudar?
- No t’esveris, només cal que tanquis bé els ulls i pensis: “Lluna, Lluneta ves-te’n d’aquí, que el cel t’espera, que si, que si”, ho has de pensar molt fort d’acord?
- D’acord, però i jo? Com vindré amb tu?
- Quan jo ja estigui a dalt, tu tornes a tancar els ullets i aquesta vegada penses: “Lluna, Lluneta tens un amiga que t’estima molt, dia i nit”. De seguida estaràs al cel amb mi.
- Escolta Lluna... Si jo et tragués d’aquí em portaries amb tu a dalt al cel? Vull veure de prop els estels, a més estic molt avorrida i la meva àvia ja dorm fa estona.
- Però com és que tu no ets al llit?
- No puc dormir. Lluna puc venir amb tu?
- Esta bé joveneta... però després a dormir eh? Sinó demà no et podràs llevar de la son que tindràs. Ara va, ajuda’m a sortir de l’estany.
- Com? No tens braços, ni mans, ni cames, com et puc ajudar?
- No t’esveris, només cal que tanquis bé els ulls i pensis: “Lluna, Lluneta ves-te’n d’aquí, que el cel t’espera, que si, que si”, ho has de pensar molt fort d’acord?
- D’acord, però i jo? Com vindré amb tu?
- Quan jo ja estigui a dalt, tu tornes a tancar els ullets i aquesta vegada penses: “Lluna, Lluneta tens un amiga que t’estima molt, dia i nit”. De seguida estaràs al cel amb mi.
Així és com ho vam fer. En un tres i no res, vaig trobar-me amb la Lluna al cel.
- Quina passada! Sempre veus aquest paisatge quan ets aquí dalt Lluna?
- Sempre, però la veritat és que porto tant de temps aquí que m’avorreixo. Si no fos pels estels que em fan companyia ja hauria tocat el dos feia estona. Però tot i així em sento sola perquè els estels dormen sempre...
- Tan t’avorreixes? Escolta, estava pensant que si tu t’avorreixes aquí a dalt i jo m’avorreixo allà baix, de tant en tant podríem jugar junts!
- Es clar! - Va cridar la Lluna, més contenta que un gínjol. I va començar a saltar, córrer i donar voltes pel cel.
- Sempre, però la veritat és que porto tant de temps aquí que m’avorreixo. Si no fos pels estels que em fan companyia ja hauria tocat el dos feia estona. Però tot i així em sento sola perquè els estels dormen sempre...
- Tan t’avorreixes? Escolta, estava pensant que si tu t’avorreixes aquí a dalt i jo m’avorreixo allà baix, de tant en tant podríem jugar junts!
- Es clar! - Va cridar la Lluna, més contenta que un gínjol. I va començar a saltar, córrer i donar voltes pel cel.
Aleshores de cop i volta es va sentir la meva avia que cridava:
- Filla meva on ets, on t’has ficat?!
- La teva àvia s’ha degut despertar i no t’ha trobat al teu llit. Ara em quedaré sola... Perquè tu d’aquí a que tornis...
- Filla meva on ets, on t’has ficat?!
- La teva àvia s’ha degut despertar i no t’ha trobat al teu llit. Ara em quedaré sola... Perquè tu d’aquí a que tornis...
- Sola? Però si tothom et mira i et contempla. Tothom t’estima i esta pendent de que hi siguis cada nit!
- Si, però ningú em pot venir a veure, ni pot jugar amb mi. La gent nomes em diu bona nit. Quan jo surto, tothom sen va a dormir... I jo em quedo sola. Quedat amb mi!
- Però lluna, la meva àvia m’espera. i demà haig d' anar a l’escola!
La vaig veure tan trista que li vaig prometre que cada nit pujaria al cel a jugar amb ella una estona. Així no se sentiria sola. Jo seria la seva amiga.
Així que cada nit, quan us aneu a dormir, digueu - li bona nit a la lluna que estarà molt contenta!Núria Damunt Cañellas
